El Raval en moviment

Josep Pla despullava el fet d’escriure de tota màgia simbolista i de tot missatge transcendental i l’associava, més aviat, a la constància i el treball: “És més important –diu al Quadern gris– dominar un ofici qualsevol que posseir una curiositat dilatada, vastíssima. La curiositat es pot improvisar; un ofici, no.” [...] Ara: l’ofici d’escriure, que exigeix un aprenentatge lent i difícil, una consciència desperta i afinada, un amor constant per la matèria i per les eines que l’han fet intel·ligible, és tan complicat, tan absorbent i alienador que pot arribar a destruir l’home que intenta de practicar-lo. [...] Davant la realitat, densa i magmàtica, “és molt més difícil descriure que opinar. Infinitament més. En vista de la qual cosa tothom opina.” [...]

Comence aquest article citant les paraules de Pla perquè s’escauen molt bé a l’escriptora Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) i al seu llibre El Raval a deshora (Núvol, 2024). No és el seu primer llibre en format de crònica dels fets, del dia a dia, l’any 2023 Bacardit va publicar Un dietari sentimental (Medusa), un aplec d’apunts íntims, amb tocs sociològics i generacionals que brollaven sense a penes filtres. Aquell dietari era el punt de partença d’una escriptura en primera persona que ha anat madurant i guanyant matisos, fronteres i ambicions.

En certa mesura, el primer o primers llibres són sovint una taula de proves, un assaig per al que vindrà després perquè l’ofici d’escriure “exigeix un aprenentatge lent i difícil”, com escrivia Pla. En el cas de Bacardit, però, no ha estat especialment lent, però ella sabrà el que haurà suat. En tot cas, allò que sí sembla haver-la esperonat davant del que ha viscut de ben a prop és “una consciència desperta i afinada, un amor constant per la matèria i per les eines que l’han fet intel·ligible”.

I sí, en la literatura periodística de Júlia Bacardit tots aquests ingredients planians s’hi retroben: una curiositat que en el seu cas és “dilatada i vastíssima”, una dedicació i una vocació, i per a acabar-ho d’arrodonir: ofici i valentia. Potser és per això que Júlia Bacardit ha optat per descriure abans que opinar, és molt més difícil i ho sap, però és decidida, arriscada i feinera.

Com ha escrit Julià Guillamon, Bacardit sap mirar i sap contar el que veu. I sí, aquests ulls grans i clars, atractius i enigmàtics, busquen, provoquen, pregunten, troben i es duen la troballa a casa, on construeix uns relats a mig camí entre el periodisme i la literatura, on guanya la literatura. 

Llibre rere llibre –ja n’ha publicat quatre, el primer més assagístics, els tres darrers més literaris–, Bacardit ha anat polint un estil i una veu que evoca la millor prosa catalana, aquella que es va forjar en els moments estel·lars del nostre periodisme, la de cronistes, viatgers i viatgeres, periodistes i escriptors que, sense saber-ho, o potser sabent-ho, feien del seu periodisme una obra literària i memorialista: crònica d’un temps històric i de realitats contrastades alhora que crònica d’un temps vital interior. De fet, el 2024, a banda de la crònica del Raval, Bacardit va publicar també Corresponsal d’enlloc, un llibre-reportatge fruit de la seua experiència com a corresponsal de premsa a Bucarest, escrit quasi en temps real, amb pinzellades autobiogràfiques i molta informació, un relat esplèndid i seductor que ensenya motles coses.

Però tornem al Raval, El Raval a deshora és una crònica en moviment, vibrant, emotiva, realista i tendra al mateix temps. Un retrat, un fresc bategant viscut i documentat: l’escriptora parla amb cineastes autors de documentals, amb escriptors, policies, comerciants, camells, prostitutes, menors mig perduts, amb immigrants de diferents orígens, gitanes. Parla amb tothom i s’escolta tothom, escorcolla, fa una mena de periodisme d’investigació a partir de les vicissituds que li arriben pels carrers d’un barri incrustat al cor i la història de la ciutat i que molts ulls volen ignorar.

Bacardit arriba al Raval i s’hi instal·la com una veïna més, té una feina que la du amunt i avall, però també passa motles hores a casa, des d’on escriu i observa el món, el microcosmos ravaler. El seu apartament té una vista privilegiada sobre el carrer Hospital i la Rambla del Raval. Com que cada dia fa recorreguts semblants, acaba reconeixent rostres i rutines. L’orografia del barri se li desperta com una “dolça” companyia, amb diferents moments del dia i de l’any: commemoracions, festes, calendaris diferents de les comunitats marroquines, paquistaneses o filipines que habiten el barri. D’alguna manera, s’ho fa per arribar a tos i conèixer-los tots una mica d’a prop.

Com qui no vol la cosa, Bacardit burxa i provoca la paraula fins i tot d’aquells que no tenen res a dir, o això creuen ells. Alguns se la miren amb recel, sospiten que podria ser una policia secreta, altres ho encerten una mica més i aposten per un ofici relacionat amb el periodisme. És un joc divertit i en part arriscat –algú podria retreure-li que s’aprofita del que li conten– però no és el cas i en part aquí està la màgia del relat: “El Roberto em diu te aprecio demasiao, niña. Siempre me das cosas. Em sento agraïda i culpable, si sabessis que ets un peó a les meves històries, Roberto, però de fet crec que ho sospita i que li és igual.”

Immersa en aquest diàleg continu, però intermitent, la veu narrativa de Bacardit ha madurat en El Raval a deshora fins a crear un text polifònic, un raig de deliri i de realitat, habitat per personatges desgraciats i esmunyedissos, de vagades pintorescos, de vegades heroics, tots ells reals. A partir del tràfec quotidià, Bacardit fa una immersió en els batecs diürns i nocturns del barri amb tanta perícia, ironia i naturalitat, que recorda la manera de fer de Josep Pla; és a dir: observa i busca la conversa, i amb la seua presència provoca reaccions de tota mena, alguns la veuen com una confident, com una possible amant, com una casera, altres com una policia, com una periodista tafanera. Siga com siga, desperta curiositat i de vegades desconfiança, però per diverses raons acaba guanyant-se les confessions i proximitat d’alguns pocs, la qual cosa la du a collir un grapat d’històries vitals insòlites, sovint impúdiques.

Temerària de mena, l’escriptora jove i dona, passeja tothora per l’univers trasbalsat del barri Xino de la Ciutat Comtal, sense por per d’exposar-se a la intempèrie de la vida marginal, com han fet tants altres escriptors, sovint homes. Sagarra escrigué sobre el Raval en Vida Privada, però també una periodista pionera i històrica com fou Irene Polo, a qui Bacardit cita a l’inici del seu llibre, quan esmenta l’entrevista que l’any 1933 Polo feu a l’arquitecte Josep Lluís Sert, inventor de la casa bloc de Sant Andreu. En ella Sert parla del Raval de fa un segle i dels problemes d’higiene i de salut que aleshores se’n derivaven

El resultat de l’exploració de Bacardit és un retaule esplèndid, ple de veus, llums i ombres, on l’escriptora, que no s’amaga, sinó que s’exposa també a examen: els seus desitjos, els seus reptes i contradiccions, com el fet de no escriure articles d’investigació en comptes de passejar-se pel barri com una cronista.

El Raval a deshora és el relat d’una realitat dura de pair, d’un territori en constant moviment i transformació, un relat a estones amarg, que el pessimisme irònic i el to encisador de Bacardit torna humà i proper. És aquesta la gràcia: la seua mirada sap treure punta de qualsevol situació.

Allà on Bacardit fixa els ulls i l’orella, brolla la història, la crònica. Té molt d’ofici d’escriure. En la seua literatura hi ha, d’alguna manera, ressons de Josep Pla i d’Irene Polo, els ha llegit, els ha apamant, els ha paït. Però una vegada més, el mèrit no és dels mestres, sinó de l’alumna. Benvinguda siga la seua la seua prosa intel·ligent i divertida. Sap mirar, però sobretot, té la voluntat i la gràcia de saber contar.