La Maria: “Els valencians portem molts anys volent expressar-nos com estem fent a les manifestacions per la DANA”

El llançament d’un disc com ‘Robina’ sorprén per diverses raons. La Maria, nom artístic de Maria Bertomeu, viu un moment dolç pel que fa a reconeixement social i artístic. La crítica musical havia aplaudit el seu debut l’any 2023, el disc ‘L’Assumpció’, fins al punt d’esdevindre la gran guanyadora dels Premis Ovidi de la Música en Valencià. La seua interpretació en homenatge a les víctimes de la DANA al programa de RTVE presentat per David Broncano, La Revuelta, va suposar un moment clau –i molt emotiu–, tant per a la seua carrera com per a l’audiència valenciana, que ha convertit cançons com ‘Mon Vetlatori’ o ‘Clavells i flors’ en sobtat símbol del moment de dol i d’indignació social i política que viu el País Valencià. 

Amb tot, ‘Robina’ no és un disc fàcil d’escoltar. No és dolç com l’arrop, és agre com una taronja borda. Per moments es tracta d’un treball de síntesi artística que va dels fandangos a les havaneres, d’altres moments deixa de banda les demostracions de virtuts formals per descobrir-se cru, farcit de versos i moments que sorgeixen d’un procés de ruptura i dol personal molt íntim. I que desemboquen en una afirmació rotunda del jo davant l'adversitat, un cant al fet que som les nostres ferides. Una afirmació d’una bellesa musical corprenedora.  

ElDiario.es parla amb la cantant que acaba d’anunciar les dates de la gira de presentació del nou disc, que la durà de Barcelona a Bilbao, passant per la seua Oliva natal.  

Com està sent la recepció de ‘Robina’, amb el llançament tan recent? 

Per el ‘feedback’ és curiós. En part m'ho esperava. Hi ha molts missatges de felicitats, però altres molt més sincers que m’han fet molta curiositat. Gent que diu el disc se l’han hagut d’escoltar en dos o tres dies perquè necessitaven escoltar-lo un poc més lentament. I això m’ha semblat guai. Agraïsc que la gent es prenga el seu temps, perquè realment és un disc per a escoltar amb calma. 

Acabes d’anunciar les dates i llocs de presentació del disc. Has pensat a incloure canvis en el directe? Com has plantejat la gira? 

L’he plantejat de manera que ens siga còmoda. M’he enfocat en la comoditat dels músics que vinguen a tocar a l’escenari. Que siga estimulant per a nosaltres perquè quan una cosa s’allarga dos anys, com la gira de ‘L’assumpció’, acabem havent de buscar estímuls i coses per a estar connectats al que fem a l’escenari. A vegades entres en un bucle repetitiu i ens desconnectem entre nosaltres. Per això he volgut crear un ambient que faça que les cinc persones de l’escenari, els quatre de la banda i jo, estiguem tota l'estona mirant-nos, amb escenografia i dintre d'un format laboratori per provar de fer una cosa molt íntima, que a mesura que avance el concert anirà obrint-se. Crec que serà molt estimulant sobretot per a nosaltres. 

Dius que l’escenografia és íntima i que anirà obrint-se. És un poc el que has fet amb ‘Robina’: una història de dol i ruptura íntims, que alhora s’obrin al món a través de la música. Expresses musicalment un fet que has sentit emocionalment, i això pot generar dubtes, fins i tot pudor. 

Després d’este disc intente molt estar a casa i quedar-me al poble per a rodejar-me de la meua gent. Faig una vida supernormal, molt calmada. Perquè al final Oliva és un poble molt tranquil, i Robina no és un personatge: soc jo, realment. Em feia un poc de cosa. Així que necessite quedar-me en casa i anar eixint al món amb este projecte a poquet a poquet. Tot i que a l’hora de la veritat amb els teus amics i familiars hi ha una espècie de pacte intern que fa que no comentes coses internes. És curiós, si ho penses. Parle més del disc amb vosaltres, els periodistes, que realment els meus pares o les meues amigues. Els més pròxims no em diuen ‘tia, esta frase és supercrua’, és com que hi ha un silenci ahí. I com és tan íntim fa por per si en alguna cosa pots ofendre, en veure’t reflectit com a oient. 

No deixa de ser interessant aquest silenci en un disc on la teua veu està tan present. És voluntari que la part instrumental semble pesar menys, ara? El que prima formalment al disc és sempre la teua veu. 

Sí, en ‘Robina’, jo tenia molt clar que volia que la veu estiguera súper ben tractada. Ho vaig treballar molt amb Xavier de Bétera, el meu professor de cant al Conservatori de Catarroja. I amb Tere Núñez, que ha sigut la meua assistent de veu, i que m’ha ajudat en tota la gravació. És una grandíssima professional, i m’ha fet conèixer-me millor el meu cos, que és el meu instrument. Això ha sigut una eina fonamental per a plasmar el que volia al disc. Quan tens un projecte, de vegades et sents molt pressionat a poder fer-ho tot. He de saber cantar, he de saber tocar, he de saber arranjar, he de saber això i allò. I és com: no. El meu instrument és la veu i és on més intenció i atenció vaig a posar. No podem ser tant pluriocupats i explotar-nos tant. Si posem atenció en una cosa, això significa deixar de banda altres, i costa molt no sentir-se culpable. Però en el directe ho treballarem. Marina Alcantud, que és la meua directora musical, ha captat l'essència de ‘Robina’ i ha tingut una cura increïble perquè jo estiguera còmoda i que no hi hagueren seqüències. El que realment és tocar en directe, perquè quan hi ha seqüències o toques sobre una base va tot molt marcat i nosaltres volíem altra cosa.

El musicòleg Josep Vicent Frechina em deia fa poc que la música en valencià era el moviment cultural més important del País Valencià en el segle XXI. Com veus l’escena musical actualment?  

Crec que hem viscut un moment molt dolç. Portem molts anys de moltes estrenes de projectes interessants i molta varietat. La ‘música en valencià’ ha passat de ser l'etiqueta d’un gènere musical a ser una connotació lingüística. Hui en dia hi ha tantes propostes que hem copat tots els gèneres. Abans tenies tres opcions que cantaven en valencià, i si no t’agradaven estaves perdut. Ara cada concert té el seu públic, més o menys. Hem transcendit l'etiqueta i és superguai haver crescut ahi. 

“Qui es nega a escoltar música en valencià és qui més polititza la llengua”

A les grans superfícies i llibreries de València encara passa: tenen una estanteria de ‘llibres en valencià’ al costat d’una que diu ‘novel·la romàntica’ i un altre que diu ‘policíaca’. Això limita en l'imaginari col·lectiu el que s'entén per literatura valenciana com si fora un gènere en si mateix.  

Clar! És exactament això. Quan fas música en valencià, com a connotació lingüística, sempre t’enfrontes al moment d’algun amic que et diu ‘jo és que música en valencià no escolte’. I sempre pense que eixes frases no tenen cap trellat. Tu escoltes cançons en anglés, francés o àrab. Si t’agrada el rap, t’agrada el rap en tots els idiomes, realment. I si eres fan d’un gènere musical, ho eres independentment de la llengua que s’utilitze per a eixe gènere. Qui es nega a escoltar música en valencià és qui més polititza la llengua. I té a veure amb l'autoodi. Crec que és l’autoodi que ens explicava Joan Fuster. 

En eixe ‘abans’, on hi havia menys grups en valencià realment la majoria eren ‘boy bands’. Obrint Pas, La Gossa Sorda, Aspencat i els grups més rellevants d’aquella escena estaven conformats quasi exclusivament per homes. Ara mateix el panorama ofereix veus i projectes com el teu, el de Colomet, Maria Hein, Maria Jaume, Julieta… creus que la diversitat actual també és producte d’una presa de consciència política i feminista? 

En els últims anys també s’ha posat el focus en estes coses. Com més gent ocupa l’escena, millor i més diversa és. I les problemàtiques de masclisme i de festivals que soles programen cartells masculins aflora, perquè es fila més prim i perquè les veus del sector són més diverses.  

‘Robina’ és també un disc més divers, construït en tres parts narratives amb els seus propis arcs dramàtics de diverses cançons. Per què esta estructura? 

Em va eixir així en el concepte del disc que volia plasmar. És el treball psicològic el que em dona per a estructurar ‘Robina’ i que són un cicle que pot aplicar-se a l’amor, l’amistat, la família, la terra, la família, un país, un poble… 

“La política demostra si és útil en moments de crisi com este. I s’estan retratant tots sols”

Des que vas cantar ‘Mon vetlatori’ a La Revuelta, la cançó ha estat molt lligada a la DANA fins al punt que pot ser difícil d’escoltar per a algunes persones, entre les que m’incloc. Com et sents tu interpretant-la i quina relació estableixes amb estes cançons?  

És tal qual ho has descrit. Cada vegada que escolte ‘Mon vetlatori’ o ‘Clavells i flors’, que també s’ha utilitzat per a vídeos de protesta o record de la DANA… són cançons que per a mi, d'una banda, sent orgull i sent un gran honor que la gent haja pogut fer servir estes dues cançons com un refugi, com una casa. Al final la música també és un refugi. ‘Robina’, com ‘L’assumció’, conten històries que són personals, però que cadascú les pot fer seues. I amb estes dues cançons la gent se les ha apropiades per a donar-li un significat molt més fort del que jo li havia atorgat quan les vaig fer. Per tant, ara em mou escoltar eixes cançons i sent un respecte molt profund quan les cante. Són cançons que a moltes persones li recorden imatges, li recorden persones que tal vegada ens han deixat. Les cante amb molt de respecte, amb peus de plom, i tenint molta cura del que ara signifiquen. Ja no les cante per a mi, ni per a contar la meua història. 

La indignació de les manifestacions, la proclama de ‘Mazón dimisión’, l’alarma que va arribar tard, el judici… creus que el clima social demana un moment de canvi polític? 

Canvi polític no ho sé perquè ací s’ha vist que hi han partits que poden estar de fang fins al coll i seguir com si res. No és la primera vegada que patim una negligència d’este tipus, i en altres ocasions la gent els ho ha perdonat. Però crec que esta vegada s’ha vist tan clar, i està veient-se tan clar al judici que si no hi ha un canvi polític, almenys hi haja un canvi social. Que la gent comence a obrir els ulls i a enfadar-se realment. Trobe que portem molts anys amb la necessitat d’expressar-nos i d’alçar-nos com està fent la gent a les manifestacions. El que està passant és ira continguda que trobe que s’ha canalitzat en la DANA, però és un cabreig que ve de lluny i que ha estat silenciat. Sent que no feia falta que este govern la cagara d’esta manera perquè la gent s'adonara de qui teníem al càrrec. Però la política demostra si és útil en moments de crisi com este. I s’estan retratant tots sols. A la gent la coneixes de veritat en els divorcis i les herències, no? Doncs açò és el mateix.  

Creus que este terratrémol social que vivim els valencians i valencianes tindrà un ressò en la cultura? Noves cançons protesta, noves veus en l’escena?  

Jo espere que sí. A mi m’encantaria que la cultura no fora aliena a tot això. És un acte d'autoafirmació, de dir ‘ací estem, tenim els nostres problemes, i tenim tot això a dir’. I espere que la gent es refugie també en la cultura local. Més ara, que hem vist com la DANA ha acabat en xarxes de distribució i negocis de productes locals. La cultura local també ha patit la DANA, però pot ser una via d'autoafirmació i de mostrar-nos al món tal com som. I així, amb sort, aconseguir que les persones de tot el món se senten atretes per la cultura i la música valenciana. Hi haurà artistes que ens polititzem més i artistes que es polititzen menys, però que tots tenim moltes coses a dir encara, això segur.