La crisi immobiliària expulsa n'Amelie, la nena amb discapacitat que va aprendre a parlar a l'escola pública espanyola

Les ulleres de l’Amelie li donen un aire d’hostessa del Un, dos, tres en miniatura. La seua cara són uns ulls grans, d’un color gris blavós, darrere d’uns cristalls rodons, amb muntura vermella. Cauen espirals pel front de la nena. La seva mare ensenya la foto que té de fons de pantalla al mòbil i, en escoltar el seu relat, és fàcil imaginar-se aquesta cascada de rínxols en moviment. Ara l’Amelie es desperta muda, però fins fa uns dies, després d’esmorzar, aqueixa cabellera plena de rebulls s’agitava entre crits. No era un acte de rebel·lia, sinó una manera d’expressar felicitat. L’Amelie cridava i reia mentre els seus braços passaven sota les anses d’una motxilla. La garrida sabia que la duien a l’escola on li estaven ensenyant a pronunciar les seues primeres paraules poc abans de fer set anys. Les espelmes les va bufar al desembre. Tres mesos després, el seu nom ja no apareix a la llista de matriculats d’una escola on les mestres d’educació especial que han treballat amb ella s’aniran convertint en un record. L’avarícia immobiliària ha expulsat d’Eivissa aquesta garrida, que pateix el síndrome de Keppen-Lubinsky.

És el cas entre un milió. Poc se sap del síndrome que li van diagnosticar a l’Amelie després de néixer perquè molt poques persones comparteixen diagnòstic amb ella. La Federación Española de Enfermades Raras ni tan sols inclou una descripció a la fitxa que dedica a aquest síndrome tan estrany a la seva pàgina web, i remet a la que ofereix el portal Orphanet: “És un síndrome de lipodistròfia primària, genètic i poc freqüent, caracteritzat per un greu retard del desenvolupament i discapacitat intel·lectual, hipertonia, hiperreflèxia, microcefàlia, pell fermament adherida, aparença envellida, greu lipodistròfia generalitzada i dismorfia facial distintiva que inclou ulls grans i prominents, pont nasal estret, vermelló del llavi superior en carpa, boca oberta i paladar ogival”. Allò extern, que defineix l’Amelie com qualsevol altre ésser humà, i allò intern, que com han vist a la seva família, pot evolucionar si compta amb l’ajuda necessària. Així ho explica la mare de la garrida:

—L’Amelie va arribar a Eivissa sense ser capaç de menjar sola, ni de posar-se les sabatilles, no parlava… i en el transcurs d’un any i mig, avui camina, comprèn molt bé (tant castellà com català), i diu alguna paraula, a la seua manera, una mica en italià, un poc en castellà, un poc en català. És una nena feliç. A Itàlia plorava pels matins quan arribava el moment d’anar a l’escola. Aquest avanç ho perdrà perquè no podem quedar-mos a l’illa. He rebutjat set ofertes de feina, i em segueixen escrivint per preguntar-me si seré a l’illa aquesta temporada, però no podem quedar-mos. És impossible trobar un lloguer que es pugui pagar.

Alessia Savoia, quaranta-quatre anys, italiana, del Vèneto: abans de mudar-se a Eivissa vivia en un poblet a set quilòmetres del centre de Verona. A l’illa havia passat les vacances durant molts anys (“més de vint”) i sempre havia somiat “amb anar-hi a morir”. Però el trasllat no el va provocar l’estrès que defineix el model de societat –o això diu l’estereotip– del nord italià, industrialitzat i ric. Va ser n’Amelie, un nadó durant el confinament (en una de les regions europees més castigades per la pandèmia) que no deixava de ser-ho per culpa del síndrome amb què va néixer. “El seu pare biològic (estem separats) vivia a l’illa i es va assabentar que, a nivell educatiu, a la pública hi havia moltes més opcions perquè la nena es desenvolupés. Per això vam venir, i els resultats s’han vist”, explica l’Alessia.

Les dues cares de l'illa

La mudança, però, no seria flors i violes. Poc després d’arribar, la mare de l’Amelie va començar a ser conscient que estava enmig d’una paradoxa. La moneda eivissenca tenia dos cares.

La cara bona: el servei de fisioteràpia, els exercicis de psicomotricitat, les sessions de logopèdia, o els moments jugant amb gossos o sota l’aigua de la piscina que n’Amelie gaudeix a la seua escola li haurien costat més de 15.000 euros l’any a Itàlia. A Espanya, gràcies a les beques, només 80 euros. “Allà, aquest tipus d’atenció a la discapacitat només l’ofereixen escoles privades, molt exclusives. A l’escola pública on anava la meua filla, els alumnes discapacitats estaven sols en una aula o caminant pels passadissos. No hi havia una atenció específica”.

A Espanya, la família paga només 80 euros per l’escola de l’Amelie. A Itàlia, li costaria 15.000 euros en un col·legi privat. En un públic al país veí estaria “sola en una aula o caminant pels passadissos

La cara dolenta: els ingressos s’evaporen pagant, mes a mes, un sostre. Una situació que també es pateix a les ciutats turístiques d’un país tan consagrat al turisme com Itàlia. A Verona, per exemple, passen més de dos milions de visitants cada any per veure el balcó que va enfrontar als Capuleti amb els Montecchi. Però allà hi ha una perifèria on fugir; a Eivissa, n’Alessia ha comprovat que, com a Romeu i Julieta, l’idil·li de qui s’enamora d’Eivissa i aspira a sobreviure amb el seu sou a l’illa sol acabar en tragèdia. “Trobar un lloguer és impossible, impossible. El Telegram està ple de rellogaments… que són il·legals! Publiquen anuncis d’habitacions a mil euros... on, si vols llogar, no pots tenir ni fills ni mascotes ni rebre visites. Si la nòmina mitjana és de 1.870 euros, com vas a pagar els 1.700 que estan demanant per cases de quaranta o cinquanta metres quadrats?”

Si vols llogar, no pots tenir ni fills, ni mascotes, ni rebre visites. Si la nòmina mitjana és de 1.870 euros, com pagaràs els 1.700 que demanen per cases de quaranta o cinquanta metres quadrats a Eivissa?

Alessia Savoia

L’Alessia i l’Amelie han tengut dos domicilis durant els últims divuit mesos, compartits “amb la parella” de la mare. El primer era una caseta a prop de Sant Josep de sa Talaia. Pagaven 1.700 euros al mes per un lloguer d’onze mesos. A l’agost, els propietaris, madrilenys, venien de vacacions. Van acceptar i, en plena temporada, la parella es va mudar a una habitació compartida. L’Amelie no tenia classes, i la seua mare va aprofitar per enviar-la amb la família, al Vèneto. Després va tornar per començar el seu segon curs al Guillem de Montgrí, una escola que porta el nom de l’arquebisbe català que va conquerir les Pitiüses en nom de Jaume I, cap al segle XIII.

A l’octubre va aparèixer una oportunitat immobiliària, i els tres s’hi van llençar de cap: un apartament amb vistes al mar, just a sobre del restaurant on l’Alessia i la seua parella treballaven. El lloguer era variable, però, de mitjana, no pagaven una renda mensual superior a 850 euros: quedava marge per disposar d’“una babysitter” que cuidàs l’Amelie durant unes jornades laborals que anaven, gairebé sense descans, des de primera hora del matí fins a la mitjanit. A dia d’avui, per aquest preu, gairebé no es troba una habitació en un habitatge a compartir a l’illa.

Hi havia gat amagat sota aquesta oferta. Segons n’Alessia, els propietaris no els van advertir que l’apartament era en venda. Se’ls va comunicar just després de Nadal. Tenien un mes per trobar una llar. No ha estat possible. Quan a l’Alessia li arriba una oferta de feina, li pregunten si té casa. Ella respon teclejant: “Podeu oferir-me’n valtros una?”

Fuita d’alumnes

La discapacitat que condicionarà cada dia de la vida de l’Amelie és raríssima; però la seua marxa, a mitjan curs, comença a ser cada cop més habitual a Eivissa. És una realitat latent, que comproven els equips directius de molts centres cada volta amb més freqüència. Només fa falta atracar la lupa a Sant Antoni, el municipi on estudiava n’Amelie. En un dels dos instituts públics, el Quartó de Portmany, almenys deu alumnes s’han mudat a la península entre l’últim trimestre del curs passat i el primer del present. La raó sempre és la manca d’habitatge.

Fa unes setmanes, la carrossa de l’associació de famílies d’un dels sis centres de Primària que gestiona el Govern a Sant Antoni estava dedicada al “Monopoly del lloguer”. Era la seua manera de denunciar que vint-i-tres alumnes s’havien donat de baixa abans de final d’any perquè els seus pares es resignaven a abandonar una illa on no poden pagar un lloguer ni una hipoteca. Molts d’aquests boixos són eivissencs de naixement.

En un dels dos instituts públics, el Quartó de Portmany, almenys deu alumnes s’han traslladat a la península entre l’últim trimestre del curs passat i el primer del present. La raó sempre és la falta d’habitatge

La Conselleria d’Educació del Govern no té dades d’aquesta fuita d’alumnes. Segons el seu departament de premsa, quan un alumne se’n va, “no es pregunten els motius”. Tot i que la petició d’elDiario.es va ser genèrica, la resposta va al·ludir a n’Amelie: “En el cas de la família italiana amb una filla NESE [necessitats específiques de suport educatiu], s’han marxat per raons alienes a l’educació.” I el missatge continuava: “Les qüestions d’habitatge, econòmiques o personals de qualsevol família no són competència” del departament que dirigeix el filòleg i docent (amb plaça de funcionari) Antoni Vera Alemany, conseller nomenat per la presidenta Marga Prohens per pacificar un sector que tradicionalment ha estat hostil amb els governs autonòmics del Partit Popular.

Diversos directors, caps d’estudis i secretaris de centres eivissencs de Primària i Secundària, consultats per aquest reportatge, matisen el punt de vista de la Conselleria: “No fa falta que els preguntis: quan venen el pare o la mare de l’alumne a tramitar la baixa, et conten que se’n van de l’illa perquè no poden pagar el lloguer”.

Núria, mestra: “Et sents frustrada”

Núria Prieto Tur encara es pregunta què estarà fent l’Amelie i ja sap que, de cara al pròxim curs, perdrà de vista un altre alumne. Un garrit de cinc anys (amb paràlisi cerebral) que, probablement, també haurà d’emigrar. Viu amb els seus pares en una casa de la qual sortiran al juny perquè el lloguer acaba per posar en venda la propietat.

“Quan passa una cosa així, i saps que la família no trobarà una alternativa, et sents molt frustrada”, explica aquesta mestra d’educació especial, responsable d’una de les aules adaptades per a alumnes amb discapacitat que existeixen a Eivissa, “perquè tot el treball que has fet es desfà en qüestió de setmanes”. “Amb n’Amelie hem hagut de fer moltes gestions, per començar, burocràtiques. No va ser fàcil traslladar el seu certificat de discapacitat des d’Itàlia a Espanya, quelcom fonamental perquè la seua família rebés les beques del Ministeri d’Educació, que els asseguren serveis gairebé gratuïts,” comenta a elDiario.es.

La primera vegada que l’Alessia va narrar la història de la seua filla a un mitjà de comunicació –una càmera d’IB3 Televisió–, na Núria va acudir a acomiadar-se de n’Amelie. Un temps compartit quedarà enrere per a les dues. Les cançons que cantaven, els jocs que practicaven, els moments que compartien a les classes d’Infantil amb la resta dels més petits de l’escola, les converses que mantenien a través d’una tauleta digital on la nena del cabell arrissat i les ulleres vermelles preguntava i responia a la mestra prement pictogrames (fam, set, bany, sí, no, riure, empreny). Potser, en el pitjor dels casos, quedaran unes marques de dents al dors de les mans de n’Amelie. “Al principi,” diu la seva ex mestra, “es mossegava la mà perquè no l’enteníem”. “Poc a poc vam aprendre a comunicar-mos i va deixar de fer-ho. Els processos educatius, en boixos que pateixen un síndrome tan estrany (jo mai m’havia trobat amb un cas de Keppen-Lubinsky), són molt lents, però val la pena dedicar-hi recursos. L’Amelie és l’exemple que pot produir-se un progrés”, comenta.

“No vull que la meua filla cresqui en un entorn així. Deshonest”

–Alessia, vau pensar en quedar-vos a la casa? Teníeu un contracte signat.

–Podria haver intentat quedar-m’hi. Vivint allà amb una nena (a més, amb una discapacitat reconeguda) no poden tirar-me’n fàcilment. El meu advocat m’ho va explicar, i ho vaig pensar, però els meus pares no m’han ensenyat a fer això. Els meus codis són uns altres.

–I te’n penedeixes?

–Una mica sí, però en el fons, no. El cor diu una cosa. A voltes, val la pena actuar amb el cap, encara que costi molt. En aquesta jungla sóc l’animal més petit, la presa que devoren ràpidament. No vull que la meua filla cresqui en un entorn així. Deshonest.

–Eivissa no és la mateixa illa que vas conèixer com a turista fa vint anys?

–No. Volen una illa per a rics, però sense serveis per a rics: si a l’estiu necessites una ambulància, què fas? Les drogues i la festa, aquesta imatge que es ven, era una aparença. L’illa no era així. A Dubai no hi havia res abans, però aquí hi havia pobles, una societat.

–Si a Espanya creus que la vida d’una nena amb discapacitat com n’Amelie és millor que a Itàlia, per què no us quedeu a la península?

–Tenc família a València, i això m’ha ajudat a tornar a Eivissa, després d’haver deixat la meua filla a Itàlia, per recollir les maletes que no vaig poder portar-me quan ens vam anar. Tot el que ha passat m’ha afectat molt, i ara tenc poques forces per començar de nou. Per això, preferesc fer-ho en un port segur. És un pobre consol, perquè Verona, encara que sigui d’allà, non mi appartiene, no m’hi pertany. Pensava que Eivissa sí; sempre he somiat amb morir aquí, però l’altre dia, a l’avió, mirant per la finestra mentre ens enlairàvem, em vaig acomiadar de l’illa amb aquestes paraules: “T’estan arruïnant, i no t’ho mereixes. Ho sent molt”.